Bramen    com bous la ferida d’una mort segura. La fosca nit de la tardor gemega un plec de sons sincopats acompanyats de llàgrimes . L’han deixat sol al bell mig de la plaça. Els seus ulls d’animal delaten que es troba perdut sense sortida. 

La sorra d’aquella platja que les seves mans acaronaven i poc a poc s’escapaven pels seus dits mirant-la aquell matí a les 11 a la vora de la mar les ulleres negres que tapaven els seus ulls. Havia escrit en el quadern vermell tot allò que contenía els silencis seus ,les paraules mai dites, els gestos mai fets, per escapar dels dimonis de la rancunia i de les còleres aquileanes.

Una primera volta per reconèixer l’espai desconegut , per adonar-se que rodona és la mort propera que l’espera aquell dia a la «corrida». Sent el cridar dels qui mai ha entés , dels qui el miren des de la cobardia de la barrera per veure l’espectacle. 

Ha parlat del seu desamor mentre ella alegre l’escolta amb paciència goluda per veure com els 4 anys  s’envan per un altre aventura o una desventura més de les que comptabilitza de 4 anys . Quedarà els noms dins la seva  ànima i les postes de sol en el banc de Collserola com sempre. Ell parla tranquil i sent com qui ha compartit els temps passats , present de l’ara s’escapa per sempre . Adéu pinx pensa . Així és com li deia graciosament jugant a ser feliç , llegint Zambrano , Soterlikj, o Garcia Calvo ..

El capeijen amunt i avall , i les banyes s’esmeren en trobar la part mortal per ferir en el darrer intent qui fa de la crueltat un art , i cerca amb els ulls el tros perfecte per engaltar-l’hi l’hasta fins al fons de la femoral . Les muletes i les capes vermelles i morades distreuen el seu sentit atent perquè algú corrent per davant s’apropi i clavi uns ferros punxeguts de banderilles vermelles, grogues i gualdes …  Sent el dolor a l’espatlla com si la perforació del que fins ara havia viscut en els camps de la bonica Sevilla de forma lliure per un moment haguessin estat l’estat l’engany perfecte per portar-l’ho a morir . 

Ella una vegada més es treu les ulleres de sol negres i observa els seus ulls color bruns i de mel per darrera vegada mentre li diu : Vols saber alguna cosa més ? No l’ha escoltada ni ha volgut entrar en els detalls de la seva història ni el nom ni el com ni el quan ni el perquè ni les raons del adéu . Una normalitat cadúca olor mar amb sorra als peus … i caminen al cap d’una hora per entrar en els carrerons estrets del barri de la ribera .Ella contempla les robes com una turista més .. Mentre es prova una samarreta , ell l’acompanya i paga a la caixa .. El darrer record que sigui generòs …

Ara ja porta 20 minuts sagnant , s’espolsa i el terra de sorra escampa les gotes vermelles de l’atac mortal que el torero en qualsevol moment li donarà i amb una mica de sort serà un cop de gràcia que se l’endurà per sempre o si no un altra acabarà la feina amb una puntade punyal a l’encèfal . Ell pensa en els darrers dies al camp , entre les oliveres allà a la serra. Sommia en aquells dies feliços lliure i amb plena natura . I finalment arriba l’estocada . Per un segon tot s’apaga les potes del davant  cedeixen i després les del darrera. Cau amb els crits i mocadors voleijant de la plaça que demana les dues orelles i la cua pel torero. Ha mort a la primera estocada. Quina sort !!  

Arribat a la rambla ella li parla del cotxe negre que tantes vegades li va deixar per anar a la feina quan ella l’acompanyava a l’estació del peu d el funicular .Demà voldria portar a la seva germana i la nena a … Ell la mira i com sempre no sap dir que no ..però s’adona que es l’escena de Casablanca amb Bogart i Bacall … «sempre ens quedarà Paris». Però sap de ben segur que on viu ell a Paris mai tornarà a veure ni deixarà el cotxe ni sabrà més d’ella , del cert ho sap però s’ho calla . I somriu un cop més tocat per les llàgrimes del desamor .