«La hipòtesi que nosaltres abracem és clara. Manté que la moralitat és determinada pel sentiment.Defineix la virtut tot dient que és tota acció o qualitat que dóna a l’espectador un plaent sentiment d’aprovació; i el vici, com el contrari d’això. * Després procedim a examinar una simple qüestió de fet, com ara: quines accions tenen aquesta influència. Considerem totes les circumstàncies en les que aquestes accions concorden, i a partir d’aquí , tractem de deduir algunes observacions respecte a aquests sentiments. Si a això ho anomeneu metafísica i trobeu en això quelcom d’abstrús, per força haureu de concloure que la vostra mentalitat no és l’apropiada per a les ciències morals.»

Apendix 1 , Hume, David  Investigació sobre els principis de la moral , sobre el sentiment moral.

1.- Quina és la idea o idees principals del text ?

David Hume ( 1711-1776 Edimburg)  en aquest fragment de l’apendix del seu llibre «Investigació sobre els principis de la moral» discuteix amb aquells que confonen les qüestions de fet pròpies de la moralitat dels actes atribuibles als sentiments d’aprovació o desaprovació ( virtuts o vicis) amb qüestions metafísiques i els hi diu que no estan preparats per entendre la moralitat.

Estructura del text :

Clarament podem trobar dues parts. En la primera el filòsof llança una afirmació en forma d’hipòtesi : «la moral neix del sentiment el que fa que els vicis i les virtuts morals siguin una qüestió d’aprovació o desaprovació de les accions i les qualitats que donem com subjectes.  En la segona exemplifica això amb les anomenades qüestions de fet que es veuen influenciades per aquests sentiments i en l’anàlisi de les mateixes podem suposar o imaginar conseqüències dels fets mateixos producte dels propis sentiments. Però aquestes suposicions no ens haurien de fer caure en considerà la moralitat com a metafísica incomprensible i opaca , si ho fem així potser no estem preparats per entendre la moralitat mateixa.

Conceptes claus del text :

1. La moralitat neix del sentiment.
2. La virtut i el vici són fets o qualitats que atribuim a les nostres percepcions positives o agradables o negatives i desagradables.
3. Per això en l’anàlisi de les relacions entre els fets morals com a qüestions de fet sota la idea del sentiment que ens desperten
4. No podem caure en deduir dels fets que observem ( conseqüències) que els actes morals o les qualitats són explicacions d’una moralitat entesa com a metafísica incomprensible.
5. Si així ho fem aleshores es que no estem prou preparats per entendre la moralitat mateixa.

2.- Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text.

Moralitat: pel nostre autor es vincula als sentiments que desperten en el subjecte. En aquest sentit no pertany a cap valor que pertany al propi objecte.Sentiments que generen un emotivisme moral i un hedonisme fruit dels plaers agradables o desagradables que es produeixen en nosaltres

Qüestions de fet : Quan associem idees entre si fruit de les impressions que hem rebut dels sentits pot el nostre enteniment utilitzar tres lleis : la contigüitat o proximitat entre aquestes idees, la semblança que tenen o la causalitat que s’estableix entre elles. Aquesta associació darrera estableix dues categories: a) els judicis de raó on les idees es comparen a partir de deduccions entre unes i altres ( model matemàtic)  b) els judicis de fet  o qüestions de fet que depenen de l’experiència amb un tipus de coneixement probable. Aquestes qüestions de fet vinculades a una experiència entre els fets que es produeixen creu que es produeix en certs casos una uniformitat natural en les lleis. La causalitat estableix una vinculació necessària  i suficient entre dos fets que observem per concloure que entre ells existeix una certa connexió necessària. Aplicat el principi de l’empirisme que considera que per existir idea ha d’existir una impressió captada pels sentits , podem descobrir que aquest tipus d’associació és fruit de l’hàbit o costum i no de cap experiència observable.

3.-Quines raons té Hume per diferenciar les qüestions de fet d’altres àmbits del coneixement ? ( Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text) ,

David Hume ( 1711- 1776)  filòsof escocès nascut a Edimburg situat en el context cultural de la Il·lustració del segle XVIII. Poc a poc la visió científica sobre l’home i el món donava un paper protagonista a un coneixement fonamentat en la raó i l’experiència. Hume optará per l’experiència com a base del nou concepte de ciència que utilitza el model matèmàtic com a criteri de veritat. L’empirisme que pertany Hume és doncs un corrent de pensament filosòfic que sorgeix a Anglaterra i que entén l’experiència com únic criteri de veritat i rebutja les idees innates del racionalisme. Per això la natura humana ha de ser observada per legitimar tot el coneixement.

Hume escriu «Investigació sobre els principis de la moral » l’any 1751 i el fragment que segueix el text el trobem dins l’apendix. Bàsicament el problema moral en aquest autor es centra en veure quina és la relació entre raó i sentiment. La moral sent no jutja. En el text les qüestions de fet són els judicis o afirmacions que utilitza per parlar de les ciències que utilitzen idees vinculades amb l’experiència. Però en aquests tipus de coneixement l’experiència té un paper bàsic i fonamental doncs es relacionen o associen idees entre si ( fets) heterogènies que podem anomenar causa i efecte. Aquesta relació entre els fets ha de poder constatarse des de l’experiència mateixa. L’experiència garantitzarà que hi ha un grau de veritat o probabilitat en els fets que observem. Aquesta experiència es produeix perquè els sentits capten impressions, emocions, sentiments que en la llunyania del temps l’enteniment les converteix en idees. Però cal observar que per existir una idea cal que es correspongui una impressió o una percepció dels sentits. En les qüestions de fet moltes vegades succeeix que quan vinculem fets entre si estem suposant que es produeix una connexió necessària i suficient entre aquests fets observats. O sigui la relació d’idees-impressions que podem anomenar Fet A ( causa)  i  Fet B ( efecte) que suposem vinculades per una connexió que es repeteix en el temps no ens garantitza res. La creença reprodueix sistemàticament una uniformitat en aquesta connexió que sembla existir. Però només podem dir que l’enteniment crea una idea que encara no té cap experiència. D’alguna manera s’està avançant a una experiència (fet B) que no ha observat. I d’altra banda de la realitat observada imagina una realitat que observarà. En les qüestions de fet referides a actes morals això coincideix amb l’anomenada Fal·làcia naturalista. Del fet A suposem que es produirà el fet B tot passant del que és al que haurà de ser. Aquest tipus de coneixement empíric sobre els fets que podem descriure i observat no pot considerar que existeix una realitat normativa i jurídica de valors establerts que es dedueix i es suposa sense tenir cap experiència de la mateixa. En aquest sentit tal com accentua el text Hume critica qui creu que la moralitat es pot fonamentar en suposicions o deduccions no observables que van més enllà dels sentiments que ens desperten els propis fets. Dir que la moralitat ve deteminada pel sentiment és afirmar que els únics valors que donem als actes que realitzem està en l’emoció agradable o desagradable que ens desperta. Per tant és una qüestió de simpatia o antipatia davant l’acte mateix que el subjecte té en aquell moment. En aquest sentit el coneixement sempre moral ha de passar per aquesta única font : l’experiència directa que ens dona el sentiment. Però la raó , quin paper ha de jugar aleshores ?  En els judicis o afirmacions de valor només estem relacionan idees entre si , en aquest sentit la moralitat no pot entrar en aquest tipus d’afirmacions. No jutja com deiem abans i fer-ho és atribuir qualitats a les coses o als actes que no tenen per si mateixes. La raó és esclava de les passions dirà Hume i per tant ha d’estar al seu servei i no a l’inrevés.

4.- Compareu la concepció moral de Hume amb una altra d’algun altre autor.

La moral de H. és emotivista i no racionalista. El racionalisme vincula la moral amb l’idealisme ideològic. Els actes morals depenen de valors absoluts com el Bé, el Mal, etc..La raó ha de tenir un paper normativitzador dels actes i per tant emet judicis de valor morals. El valor doncs està en l’objecte que poseeix una qualitat moral de ser bo o dolent i no el subjecte responsable de l’acció. Per això Hume a diferència de Plató i Descartes estableix una diferència entre racional i raonable que passarà pel sentit comú. Els judicis morals neixen del sentiment que ens desperta fer o no fer un acte. La simpatia o antipatia que ens genera ocasiona en nosaltres aquesta atracció o rebuig vers el propi acte. En aquest sentit hi ha una idea vinculada a l’hedonisme moral ( el plaer determina el que ens sembla bo o dolent) . Però aleshores també en l’acte moral mateix perseguim certa idea de felicitat , de satisfacció plena ( eudaimonisme moral) . I és l’experiència la font que ens fa actuar i ens ajuda a descriure el que fem o deixem de fer. Plato i Descartes lluny del nostre autor tenen una idea de moral vinculada a uns valors absoluts, eterns, invariables, únics, etc  que normativitzen la persona i la configuren dins una idea de virtut ideal