Pot constituir l’experiència del cinema una font d’informació ?  Com mirem una pel·lícula a classe , a casa, a les sales de cinema? Quin paper com espectadors podem tenir davant una pel·lícula?

Es bastant clar que el segle XX va contribuir amb l’invent dels germans Lumiere a la difusió del cinema com una font per experimentar amb nosaltres mateixos. Les generacions del segle XX han estat hereus d’aquest seté art. Gaudir, entretenir-se, saber, conèixer, poden ser gràcies al cinema actes amb els quals un espectador atent pot passar les seves tardes o nits a diari. La imatge és poderosa i ofereix una gran varietat de recursos per treballar.Vid http://cinemayoutoube.com.  Però com espectadors hem de saber diferenciar el mirar cinema d’observar imatges de cinema de contemplar el cinema de veure cinema. Si entenem l’acte de mirar com un fet on pensament i acció s’interrelacionen podem copsar de manera notable la veritable essència de l’aprenentatge amb imatges gaudint de l’experiència d’aquest art.

Un exemple del que estic dient he vingut practicant al llarg dels anys a les classes de psicologia, ètica, filosofia, socials, ….  Recomanar bon cinema també és una pràctica més per difondre aquesta experiència i utilitzar la mateixa com una eina de treball i de coneixement.

Actualment en les cartelleres de Barcelona i en cinemes de «baix preu» tenim la pel·lícula «CIEN CLAVOS» (Centochiodi). Aquest film que avui m’atreveixo a aconsellar un company i una companya de l’institut on treballo fa pocs dies ho feien amb mi i realment haig d’agrair la bona estona. L’argument és força senzill. Un jove professor guapo ofereix cansat de les seves lliçons de filosofia una darrera lliçó a tothom. El cafè amb un amic o amiga val mil vegades més que totes les lectures del món. El film recorda molt aquesta tradició de Dario Fo com a fabulador de veritats i realitats versemblants. El jove professor passeja per un poble de pescadors sota l’aparença del Jesús que explica paraboles a la gent senzilla però realment rica en saviesa. El seu delicte no ha estat altre que pertanyer a la pitjor banda terrorista de tota la història : la classe docent , el professorat. Talment ho diu així devant del sargent de policia quan serà detingut. La vida és més simple que uns amics fidels que mai traeixen pero que no poden acaronar quan ho necessitem…. Per això al final de la pel·lícula en el debat amb el sacerdot que porta tota la seva existència instalat en la lectura d’aquests gran incunables que son els llibres s’acusaran mutuament de faltar a la veritat i a Déu.  Però el jove professor contesta : la veritat està en nosaltres mateixos aquesta és l’autèntica veritat.