La mitologia de la mancança. Què vol dir això? Vivim de manera esquizofrènica aquesta realitat impregnada de tradició judeocristiana i per altra banda vol fugir d’aquesta realitat. Sembla doncs que vivim encara del pasat que busca evadir-se de tot el que pot representar sentiment de culpa, de pecat, de cos violat, cos mortificat, cos glorificat. Les virtuts marquen i determinen el que resulta lícit de fer, de sentir, de dir respecte a un cos castrat, censurat i reprimit. L’ànima etèria sembla tenir menys problemes perquè la ficció que representa ens pot salvar més a tots. Però això no justifica una mena de culte al cos passiu, dominat, com objecte de plaer de manera violenta. No parlem d’això.
L’erotisme és humà no animal. Per això és una sexualitat dirigida, conduida i treballada. La dona és una víctima d’aquest antierotisme perquè la fa sentir culpable del seu cos, del seu sexe, de la seva identitat. El mite per generar aquest sentiment és el desig com una certa insatisfacció, com una falta, una manca de tenir alguna cosa o aspecte. Desitjar voldrà significar voler el que no tenim i potser no podrem tenir mai. Ens instal·lem en una ficció. Per això l’home i la dona busquen l’inexistent però es troben amb la fustració. Ideal i real no poden coincidir mai encara que ho desitgin.
Però tal com diu Onfray el desig és un excés que vol alliberar-se, o sigui és l’estat de deixar-se anar davant l’altre i un mateix. Es tracta doncs de recuperar el control de l’excès deixant alliberar-se.
La familia i la seva historicitat ideologica compleix el seu paper. Però si el desig genera «una força antisocial considerable» aleshores què ? caldrà domesticar el mateix ? La familia representarà aquesta domesticada realitat que permet autocontrolar el desig dins la parella i permet garantir el procès de l’espècie.
L’eros desimbolt. Cal separa amor , sexualitat, procreació. Fins ara tot anava junt. Pot haver sexualitat sense amor? L’amor entes com un sentiment per fer front al desig pot fer possible altres models. I el pur instant ?