Dins la pregunta que els primers pensadors al segle VI a.c es van fer hi ha una voluntad conscient i racionalitzadora de conduir la filosofia a un model determinat. La posició que com a lectors e interpretadors del pensament occidental ocupem en respondre ens obliga a prendre partit per una opció concreta. Els sentits i l’experiència ens mostra que la resposta és diversa, multiple, diferent, plural i heterogènea. No hi ha doncs una única resposta com no hi ha tampoc un únic camí. L’ésser humà hauria d’acceptar que ens sabem escoltar de moltes maneres i ens hem de llegir de moltes altres dins una realitat fragmentada, diversa i plural. Així és com la literatura, l’art, la poesia ens ofereixen una realitat culturalment narrativa i autoexplicativa del que som. No hi ha una racionalitat més vàlida que una irracionalitat menys sugerent. Els mites, les llegendes ens expliquen i ens aproximen al que és la realitat de la mateixa manera que la ciència també ens descriu el que simbolicament ens representem com a realitat. Tota forma de representar-nos la realitat ens configura millor dins el nostre espai i el nostre temps. Història i pensament poden ajudar-nos en la resposta. Però aquesta opció no va ser la que va acabar dominant a la filosofia. Plató va prioritzar la raó i no els sentits, la universalització de la realitat i no la singularització de lo real, la formalitat abstracte i no la concrecció material, la cientificitat racionalitzadora i no la narrativitat intuitiva. Aquesta no va ser doncs la història escrita només va restar en la memòria oral del poble.